Blog notice

José M. Cabrera: “Estem bojos per ajudar la indústria”

Després de 25 anys de trajectòria a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), l’enginyer industrial José María Cabrera Marrero agafa el relleu de la direcció general del centre CIM UPC. Entre els seus objectius: potenciar la investigació i el desenvolupament i internacionalitzar l’activitat del centre per assolir el repte de continuar ajudant. En aquesta entrevista als Fulls d’Enginyeria, Cabrera detalla el paper que creu que ha de tenir el centre tecnològic en l’entorn industrial i defensa una millor relació entre l’ecosistema universitari i les empreses per millorar, sempre, la competitivitat d’aquestes.

 

Com encara l’encàrrec de dirigir la Fundació CIM UPC?

Ho encaro amb molta il·lusió. És un repte molt il·lusionant, sobretot tenint en compte les activitats a les que es dedica actualment el centre CIM i la capacitat i qualitat humana i professional dels professionals que tenim.

 

Quins objectius s’ha marcat?

Els objectius són dotar amb més èmfasi a l’àrea d’investigació i desenvolupament. El centre CIM és molt bo en formació, però volem que la part d’I+D sigui el nucli fonamental. I totes les accions que emprendrem van en aquesta direcció: dotar de major transcendència científica i tecnològica, si es pot, al centre.

 

Per això es necessita més pressupost?

Efectivament, necessitarem ingressar més diners en aquesta àrea. No significa que esperem que ens ho donin, sinó que haurem d’anar a buscar més projectes de cooperació amb la indústria, que és on ens orientem, a treballar amb la indústria.

 

Com l’acord amb Ricoh?

D’aquest estil o bé projectes d’investigació. Podem buscar aliances estratègiques com les que tenim amb Ricoh, o buscar projectes de col·laboració i investigació de l’entorn o de fora. Al final, el coneixement no ocupa espai i el podem aplicar a qualsevol empresa que hi pugui estar interessada.

 

Quin paper ha de tenir la fabricació additiva en la indústria actual?

El que ofereix la manufactura additiva és una nova possibilitat, una alternativa, una capacitat nova que no podem oblidar. No s’ha de pensar que això ens ho resoldrà tot. No tot es transformarà en manufactura additiva, perquè també té les seves limitacions. Però és un nou actor en el món de la fabricació. I aquí el centre CIM, líder en aquest sector, ha de jugar un paper i rol fonamental. Intentarem acompanyar les empreses que vulguin incorporar aquesta línia de treball dins dels seus processos productius. No només en prototipatge, que va ser com va arrencar, sinó en fer peces reals, peces de veritat amb aplicacions reals.

 

Podria ajudar a ser més competitiva la indústria catalana?

Efectivament. Com tot, quan un fabrica una peça ha de pensar com és més rendible. Quan tens un nou procés, una nova forma de fabricar, cal estar-hi atent per si és rendible o no. I si ho és, ho has d’incorporar. Sinó, no seràs competitiu.

 

Tot i que ja fa temps que existeix, la fabricació additiva s’ha popularitzat molt arran de la COVID-19...

Sí, ha tingut un ‘boom’ molt fort, però li queda molt camí per fer. Fins ara s’ha orientat molt a fer peces o prototips. Però quan dic fer peces, penso més en peces demostradores, on no pensem en la microestructura del material o en les propietats mecàniques. I aquest és el següent pas que hem de fer. No es tracta de fer geometries, molt boniques o amb molta tolerància dimensional, sinó dotar de funcionalitat estructural la peça i que la puguem incorporar posar dins d’un component i compleixi la seva funció. Els processos de manufactura additiva en materials metàl·lics, també tenen alguns inconvenients. Les propietats mecàniques no són les millors. Hi ha processos que ofereixen bones propietats, però són cars i requereixen molta inversió, i altres més econòmics, amb les propietats no tan bones. S’ha de buscar el balanç on ens volem quedar.

 

Amb la COVID-19 la impressió 3D va donar la resposta. Ara tornem a estar amb una crisi d’abastiment de matèries primeres que afecta la indústria, podria ser també part de la solució?

En aquest cas, de matèries primeres no podem ser cap solució. El problema actual és més de falta de xips i components, i de qui et subministra silici per fabricar-los. No tenim molt adir aquí, però si amb el que ha passat amb la COVID-19, accelerar etapes de prototips per poder posar el producte al mercat més ràpid, aquí si que tenim a dir: escurçar molt totes les fases de desenvolupament i si som capaços a més a més, que la peça tingui propietats mecàniques per donar la funcionalitat correcta, aleshores si que ens faria molt competitius.

 

Entenc que també potencia la producció més propera, no?

La idea, òbviament, és que el primer punt d’acció sigui  l’entorn local, però no podem oblidar que estem en un món competitiu i globalitzat. I si som bons en un tema no tinc cap inconvenient a vendre-ho a l’Índia, a Austràlia o on sigui que ens puguin demandar. Però sí, en primer lloc, sempre estarem buscant donar respostes a l’entorn proper.

 

I hi ha projectes per anar a vendre lluny?

Aquest és també un dels objectius; internacionalitzar-nos i anar més enllà de les fronteres naturals que tenim. Sense abandonar ni desatendre l’entorn proper, això sí. I això passa per buscar projectes de finançament internacional, participar a fires i congressos internacionals on ens vagin coneixent i pensin amb nosaltres com a socis tecnològics.

 

Quan li preguntava per la producció de quilòmetre zero em referia més a fabricar a casa nostra...

Això és complicat, perquè el món està tan interrelacionat que no podem pensar en tornar enrere o en una gestió autàrquica. Seria fer un pas enrere. Tampoc tenim molta matèria primera i, per tant, necessitem estar connectats amb el món. Japó és l’exemple paradigmàtic. Pràcticament no té matèries primeres però és un dels grans productors del món. Aquesta és més aviat la direcció cap on cal treballar. Òbviament de forma puntual pot passar això que s’està donant però són tensions globals que no podem resoldre localment. En la mesura del possible podem apostar per la producció local, com en els productes alimentaris. Però en els productes industrials no hauria de ser tan així, s’haurien de buscar acords i solucions globals.

 

Arran de la crisi COVID-19, s’ha parlat molt de la necessitat de reindustrialitzar Catalunya. Què en pensa?

Els països industrials són els que més bé han suportat la crisi. Si hem de seguir apostant per turisme, platja i sangria, anem malament. Perquè pot tornar a passar una cosa com aquesta i haver de tancar-ho tot altre cop. I si la majori indústria del país és el turisme, se’ns col·lapsa. El sector industrial, tot i que és secundari, acaba resistint més, és el més estable davant les crisis. I tinc claríssim que o apostem per la indústria, o tornarem a tenir aquests problemes cíclicament. No dic tampoc que ens n’haguem d’oblidar, del turisme. També és important i tot i que segurament s’hauria d’apostar per un altre tipus, de turisme. Però és fonamental que la indústria passi a ser l’eix vertebral de l’activitat econòmica, perquè sinó estarem sempre sotmesos als avatars de les crisis i tard o d’hora les repetirem.

 

I ara que sembla que s’acaben les restriccions, creu que anem en aquesta línia?

Jo crec que queda molt per fer i que hi h han de participar tots els actors: universitats, empreses, centres tecnològics... El divorci tradicional entre universitats i centres amb les empreses s’han de resoldre d’alguna manera. Hem d’anar junts i ens hem d’entendre. I no dic que la culpa sigui de les universitats i centres tecnològics. A vegades és de les empreses. Universitats i centres hem millorat molt els darrers anys i les empreses no acaben d’entendre que som aquí per ajudar-los i col·laborar amb ells. És com un matrimoni. Ens necessitem els dos, si només pensem en una direcció no funciona. Nosaltres ens hem modernitzat i estem aquí llestos i bojos per ajudar i és la nostra vocació: som enginyers i tenim clar que l’enfocament ha de ser amb la indústria.

 

 

Font: Fulls d'Enginyeria. Elisenda Rosanas. 'José M. Cabrera: "Estem bojos per ajudar la indústria"'.